Fa molt de temps...de fet ja podria dir allò de "fa molts i molts anys", quan tenia altres companyies i cap descendència, una pitonisa amiga d'una amiga, em va llegir les cartes mig jugant, mig de veritat i sense que jo li donés cap importància em va presagiar una cosa que actualment recordo moltes vegades.

Va posar les cartes damunt la taula i la primera cosa que em va dir va ser: "Uy! veo muchos niños, no se que es, pero veo muchísimos niños". Vaig comentar-li que jo donava classes de guitarra i que tenia uns quants alumnes que no arribaven als 15 anys... "No no es eso, no se que es, pero es algo como de una escuela pero no es una escuela, pero hay una cantidad de niños que no se como explicarlo"...

He de dir-vos que de les altres coses que va presagiar no en va encertar cap... però ara, quan estic al damunt d'un escenari i veig "muchísimos niños" em tornen aquelles paraules, que de vegades em fan desconcentrar-me i em fan tenir por de quedar-me en blanc.

Vaig anar fent amb això de les classes de guitarra. Vaig tenir un número important d'alumnes i un bon dia vaig trobar-me la Marta Sarquella al barri de Gràcia de Bcn i em va proposar de fer classes d'extraescolars de música a una escola amb nens i nenes de P3 i P4.

Va ser llavors quan vaig començar a fer cançonetes per als petits i també quan va aparèixer en Meloneti... aquest nom està inspirat en un personatge que en David Lain de titelles l'Estenedor, feia sortir en un dels seus relats; "El senyor Pantaloni" en tot cas no te res a veure amb el personatge, però la fonètica em va agradar molt.

En aquella època, a més de les classes, vaig passar per més de 250 escenaris acompanyant amb la guitarra a en David, fent diversos espectacles. Em va servir molt per aprendre els comportaments dels nens i nenes davant els espectacles i vaig veure com en David tenia una estratègia per a cada ocasió. També vaig descobrir-me com a "músic acompanyant", la qual cosa, tot sigui dit, no vaig gaudir-la ni aprofitar-la. Em posava molt nerviós. El fet de no poder xerrar amb el públic i passar a ser "un músic" d'aquells de "debò" em va fer veure que no estava preparat per fer un paper de tanta responsabilitat.

Paral·lelament vaig anar fent altres coses menys arriscades, i vaig anar relaxant-me cada vegada que pujava a un escenari i prenia un paper de més diàleg amb el públic. Vàrem preparar un espectacle infantil amb els companys de l'escola de música on havia estudiat que es deia "De volta al Món" ( el qual no va tenir cap èxit ) Però el contacte amb aquells companys em va servir per al futur.

Vaig fer més escenaris posteriorment, però aquesta vegada fent allò que es diu "patxanga"...aquelles actuacions d'estiu, de començar a les 23:00 i arribar a casa a les 6:00 i la veritat és que malgrat el que diuen el 85% dels músics al respecte, a mi no em va desagradar gens (segurament és que no sóc "tan músic")

Em va desagradar tan poc, que vaig pensar que podria ser una bona manera de viure combinar una professió així amb un plaer.

Vaig començar a moure fils per muntar el "Trio-orquestra FEVER" ...No rigueu!! ...encara penso que és una bona idea! Volia muntar una patxanga divertida amb música dels 70, on els músics poguessin anar disfressats i a més de donar música a la gent, fer-los passar una bona estona. Ja tenia pensat llavors de fer la versió de "Love Boat" per obrir les vetllades i llençar confeti a la tornada del tema.

Però...oh!!...un dia actuant amb en David Lain i en Jordi Monros a Tarragona, fent un espectacle de poemes d'en Miquel Martí Pol, se'm va quedar un dit garratibat (el petit de la mà esquerra) i no el podia flexionar. Com ja tenia aquest dit una mica tocat des de ben petit, no vaig donar-li més importància.

Van passar mesos i vaig seguir tenint problemes no només en aquell dit sinó a tots els altres i amb el temps aquelles molèsties van passar a ser problemes més greus i no m'afectava només als dits sinó que va començar a passar a totes les ARTICULAcions... aneu pillant el tema?

: )

Llavors jo ja combinava els bolos amb les classes extraescolars (ara a dues escoles) i amb les classes particulars. Volia engegar el tema del TrioFever, però cada vegada ho veia més complicat perquè els diagnòstics mèdics eren d'allò més aterridors. Em vaig espantar tant que cada vegada veia més clar que havia d'anar aparcant l'instrument i veure què era el que m'oferia el futur. Vaig passar-me 2 anys prenent cortisona per poder aixecar-me del llit i...vaja..que aquesta part no és tant divertida, així que anem per feina.

Un dia, ara fa quasi 7 anys, la Victoria Lepori, cunyada meva des de fa 11 anys, em va comentar que hi havia una escola que crecava un animador per a fer un espectacle. Amb l'experiència d'aquelles extraescolars, les cançons ja composades, els bolos d'en David, les vegades que havia pujat a un escenari, el material que tenia pensat pel Trio i les ganes de pujar-hi i fer-ho, em van fer decidir-me a començar a fer Animació. I vaig pensar un nom artístic que se'n rigués una mica de tot el tema artrític... Havia de ser algun nom relacionat amb les articulacions....i així va sorgir. Però si això m'ho pregunteu davant de nens petits, us diré sempre que ARTiCULAT va ser el nom que vaig pensar per a que la gent vegi que som éssers articulats i movem les articulacions sempre, sobre tot quan ballem.